CAMÍ.

Anem lleugeres. Hem arribat dalt de tot i ara, després d'esbufegar una estona i de respirar sense accelerar-nos, ens adonem que tenim als peus un altiplà de màquia recorregut per un camí que davalla suaument. Serà fàcil. Per això riem.

Un aire fresc ens arriba a la cara i ens estira els cabells enrere. Inhalem amb profunditat amb els ulls closos i en obrir-los ens sentim recarregades d'energia. Encetem de nou la conversa i iniciem la marxa amb una empenta jove, distesa. Una al costat de l'altra, marcant el mateix pas entre les diminutes pedres i herbes que esmorteeixen  les nostres petjades sobre la terra.

Un  mar de muntanyes ens envolta com si fossen onades que s'allunyen cap a l'horitzó. Te n'adones que el color de les serres es torna més blau amb la distància? Es per un efecte òptic .. o físic . No ho sé. I si t'hi fixes també podem veure el mar, si allà lluny cap al sud, aquella línia d’un blau diferent. Deu ser el trosset de mar que ens toca als que som de secà. Llunyà i perdut en l'infinit.

El sol cau sobre el paisatge i il·lumina intensament la senda. Les herbes tenen una brillantor que enlluerna amb els reflexos de les gotes que encara queden de l'aigualera matinal. La terra està tova, flonja. Les pedres tacades d'humitat.  Fa olor a net … i a verd.

El camí es presenta suau i ondulat,  amb els marges ocupats per coscolls i herbes aromàtiques que envolten bancals erms, limitats per murs de pedra en sec que no poden evitar les solsides del temps. És un camí estirat cap avall com si vullguera compensar al vianant l'esforç de la pujada.

Anem lleugeres. La bellesa ens accelera i ens ompli de noves sensacions. Les nostres mirades recorren amb rapidesa la panoràmica, hi trobem instantànies per registrar en la memòria.

De sobte, en un colze del camí descobrim una perdiu amb passes ràpides, curtes, tota tesa. Sembla que vol guiar-nos al nostre destí però en advertir l'estranya presència es desvia i s'endinsa entre els matolls, lluny de tota amenaça.

Aquesta visió dóna un nou impuls a la nostra marxa. Ens agafem del bracet i totes dues teses iniciem amb passes ràpides però llargues el descens que ens marca el camí en el seu tortuós recorregut.

En fixar la mirada a l'altra vora descobrim la flor perduda, tant de temps invisible,  quasi endèmica,  oblidada des de la infantesa. Allí estava solitària, amb el seu vestit fúcsia, l'espadella, el lliri dels blats. Reminiscència dels gladius, de les espases d'aquells altius guerrers que galopaven per veritats incòmodes. Ara la seva presència més bé ens recorda paisatges perduts en l'immens túnel del temps. Però no està sola. Al voltant, entapissant tota l'esplanada, l’ acompanyen colònies de lliris blancs, que sense alçar un pam de terra ens diuen que ací dalt, entre les pedres i sobre l'escassa terra, s'hi pot viure, hi ha vida. Sembla que la seva funció siga cobrir la duresa del terreny i guiar-nos al darrere on es troba, serena, una barraca, refugi de vells pastors i transformada en impassible estàtua de pedra que aguanta dignament la ignorància de modernes generacions deslligades del medi.

Anem ràpides. Seguim davallant, hem de voltar a la dreta per enfilar rumb a la vall. El camí, fins ara amable i bucòlic, es torna estret i dur. Els matolls, les rames i les argelagues ocupen la senda, els amples marges desapareixen, hem d'ajupir-nos per passar i posar-nos en filera per continuar. Noves sensacions ens envolten. L'olor es torna més intensa. Romer florit. Pi verd. Altra volta natura i home de la mà.

De tant en tant, un suau vel ens abraça la pell. Ens embolcallen, ara ací ara allà, teles d'aranyes,  ames i senyores en aquesta ruta estreta. Estem en els seus dominis de teixits infinits.

El terra es torna dur i amb regalls profunds marcats per aigües torrencials que colpejaren intensament el terreny argilós. Fem salts per esquivar les abruptes esquerdes.

La dificultat minva de seguida. Al davant ja es mostra el poble, instal·lat plàcidament al mig de la vall, allargassat i digne.

El camí recobra la comoditat natural i ens ofereix un últim tram suau i tranquil per apropar-nos a les primeres cases. Benvingudes a l'habitat humà. Tot es transforma. Deixem la terra, oblidem les pedres, canviem l'aroma. Acomiadem el camí que romandrà amb les seves ofrenes fins que decidim tornar-lo a recórrer