Val més parlar

Laberint de carrerons . Es va endinsar en el laberint de carrerons que solcava el casc antic de la ciutat. Carrers estrets amb cases que tancaven els ulls a l’exterior, possiblement deshabitades, esperaven impacients nous ocupants. Es va deixar anar entre la frescor de les ombres alhora que contemplava els baixos restaurats amb regust vintage , tan de moda últimament. Els va trobar molt adients com a botigues de roba estilosa, despreocupada, però exquisidament dissenyada i cara. Li agradava perdre's enmig dels habitants mandrosos que transitaven les voreres, se sentia anònima. En realitat no estava perduda, sabia molt bé l’orientació que seguiria. Els últims mesos, després que Lluís la deixés, va iniciar un profund període de reflexió sobre el   rumb que donaria a la nova situació que s’encetava. Després de l’estamordiment inicial acompanyat d’una desorientació total, va ser capaç de tornar a la normalitat i de confeccionar-se una nova quotidianitat on les coses inesperades s...

          El banc Asseguda en un banc de la plaça des Vosges esperava, amb certa impaciència, l’hora de la trobada. Ja feia una bona estona que havia arribat. Li agradava ser puntual. Era una de les qualitats que procurava conservar i , fins i tot, augmentar. Avançar-se a l’hora li donava seguretat, li permitia reconèixer l’escenari i adaptar-se a les situacions que s’esdevindrien. La puntualitat actuava com una mena de visualització dels fets. A més, allà s’hi trobava a gust. Sempre li havia agradat aquell espai antic, tan pensat i racional. Es respirava tranquil.ltat en plena ciutat. Per això, abans d’eixir de l’apartament, en vore la calidesa d’aquell matí que regalava l’hivern, no va dubtar en agafar un llibre i arribar d’hora a la cita que tant havia desitjat i alhora temut.  Era la primera trobada amb Lluís després de sis mesos de sobtada separació.  Encara que la seua relació trontollava per moments, ella sempre confiava en un futur p...