Val més parlar

                                                LA REIXA.  El dia es presentava especial. Havia vingut la seva neta, Júlia. Una jove inquieta que amb freqüència es deixava caure per allà buscant històries del passat. Per això, després de les cordials salutacions i d’haver-se explicat les últimes, van pujar a les golfes. En obrir la porta la jove va descobrir un sala amplia on els darrers raigs del capvespre es filtraven entre vidres llantiosos projectant nebuloses de pols en suspensió. Va entreveure un parell de caixes de fusta que, tancades, segellaven episodis del passat. Un balancí atrotinat descansava en un racó. Al costat, recolzada a la paret, li va cridar l’atenció una reixa de ferro forjat amb formes geomètriques i xicotetes flors. “D’on has tret aquesta reixa iaia?” . Obrir la porta de les golfes suposava endinsar-se en el passat i l'avia expl...

EL BALANCÍ.  La porta es va obrir en voltar la clau. Va traspassar el llindar i es va trobar en un espai esperat, enyorat, reconeixible. Un intens confort l’envaí. La seua ment es va ordenar en l’acte. El seu cos, adolorit per la malaltia i pels tractaments dels darrers mesos, es va relaxar. De seguida va entendre que era el seu lloc, hi pertanyia. De fet, ho sabia des de sempre. Per això hi tornava, l’havia de recórrer després de la difícil temporada que estava finalitzant. Els resultats de les proves van arribar de la mà del seu company de planta. Quan li va veure el rostre va saber que li portava noves preocupants, ja havia vist en moltes ocasions aquella expressió neguitosa quan les coses no anaven bé. I ara l’afectada era ella. No li resultà fàcil entomar la noticia, ni assimilar-la. Es va adonar que, malgrat haver sigut portadora de noticies semblants en altres ocasions, ara era ella qui havia d’admetre ràpidament la fugacitat del seus dies. Però més dur encara va ser t...

ELS SENTITS. L’hivern es retira. Un nou impuls empenta la natura. Ens desperta els sentits. La gelor silent s’atura. Sonoritats oblidades retornen, envolten fulles que es descargolen i pètals que s’ obren. L’aire s’ inunda d’intensos perfums ocults entre branques de ramats de flors rosades. Es transformaran en fruits saborosos, dolç nèctar captat per incansables abelles laborioses. Una atmosfera humida suavitza l’aspror de l’escorça, les pedres esdevenen seients encoixinats de molsa.                                      La foscor s’esvaeix. Res romandrà a l’ombra.                                      La llum guanya intensitat,                                      vesteix l’ento...