EL BALANCÍ. 

La porta es va obrir en voltar la clau. Va traspassar el llindar i es va trobar en un espai esperat, enyorat, reconeixible. Un intens confort l’envaí. La seua ment es va ordenar en l’acte. El seu cos, adolorit per la malaltia i pels tractaments dels darrers mesos, es va relaxar. De seguida va entendre que era el seu lloc, hi pertanyia. De fet, ho sabia des de sempre. Per això hi tornava, l’havia de recórrer després de la difícil temporada que estava finalitzant.

Els resultats de les proves van arribar de la mà del seu company de planta. Quan li va veure el rostre va saber que li portava noves preocupants, ja havia vist en moltes ocasions aquella expressió neguitosa quan les coses no anaven bé. I ara l’afectada era ella. No li resultà fàcil entomar la noticia, ni assimilar-la. Es va adonar que, malgrat haver sigut portadora de noticies semblants en altres ocasions, ara era ella qui havia d’admetre ràpidament la fugacitat del seus dies. Però més dur encara va ser transmetre la situació al marit, als fills, als germans i… als pares. Va fer-se la valenta, va rebaixar dramatismes, va posar l’atenció en nous tractaments innovadors. Al remat, res a fer.

Començà a tancar el que creia que s’havia d’enllestir en aquestes circumstàncies. Va signar documents, va confessar sentiments, va deixar records amagats per tots els racons  confiant que així no l’oblidarien tan ràpidament. Sense manifestar-ho s’acomiadava dels espais, de la gent, de les coses.

I ara havia retornat al punt de partida. Amb inesperada energia va passar per totes les estances, de baix a dalt. Velles estampes li van vindre a la memòria, olors oblidades li van omplir els sentits. Teranyines finíssimes es trencaven mentre recorria pels passadissos. A la seva cambra encara reposava sobre l’escriptori l’última lectura encetada mesos enrere. Potser demà reiniciaria aquella tasca interrompuda sobtadament.

De manera innata buscà el seu racó. En la galeria il·luminada pels darrers rajos del capvespre estava, entre les plantes que tants anys l’acompanyaren, el vell balancí. Un antic moble heretat de l’àvia testimoni de sentiments memorables. S’ assegué. El seu cos de seguida va trobar la petjada deixada sobre la tela en ocasions anteriors. S’hi sentia còmoda. Inicià un suau balanceig llargament assajat en el temps. Mirà l’entorn. Les plantes estaven llustroses, la seua germana complia, i compliria, la promesa d’ocupar-se´n. Tancà els ulls, Notà com es deixava anar. Lentament s’adormí.

I així sense adonar-se’n es fongué  en el temps.