Val més parlar

LA PARTIDA. “Ja està.Pensava que no ho podria resoldre, però ja ho he fet així que, Carmeta no podrà pegar-me la tabarra ni em donarà cap sermó per les meves ruïnoses aficions.” Amb aquestes cavil·lacions Julià entra a sa casa prou satisfet. Quan seu al davant de la taula de la cuina espera que la seva esposa l’interrogue amb la mirada. S’explica: -Vinc tard però me n´ha passat una...!! En arribar a la plaça me n´he adonat que no portava la cartera i clar, allà estaven els 100€ que havia agafat per pagar a la carnisseria. He girat cua per buscar-la i no l´he trobada enlloc. Al remat ho he declarat a l’ajuntament per si algú la troba...Quina mala sort que tinc avui... Carme perquè em poses aquesta cara? Ha estat sense voler, no sé com ha pogut passar!!. La dona avança cap a ell amb la seva desgastada cartera a la ma. Exclama enutjada: -     No hauràs buscat molt bé perquè mira-la, algú se la topada i me l’ha duta a casa. Se l’han trobada al raval, a l’eixida del ...

La decisió. L’esplanada li ofereix una magnífica vista de la vall, però no pot recrear-se en la contemplació perquè ja és tard i ha d’arribar a ca l’àvia abans que caiga el capvespre. Des de que li ha entrat la dèria de córrer troba qualsevol pretext per fer quilòmetres. Per això ha decidit anar a veure l’àvia corrent per la muntanya. No obstant, la ruta d’avui és arriscada per l’elevació i perquè no recorda la direcció que ha de prendre a partir d’ara. De les dues opcions possibles, l’una transcorre per un camí pla i agradable però és més llarga, l’altra és un recorregut estret i empinat encara que és més directa. Per acabar d’arreglar-ho el mòbil s’ha quedat sense bateria. De sobte sent unes passes que s’aturen, “un altre runner despistat” pensa. En efecte, és tracta d’un corredor que la saluda amb amabilitat -Coneixes la zona? Cap on vas? -Si sóc del poble però fa temps que no passo per aquí i estic dubtant sobre quina direcció prendre per arribar a la urbanització o...

L’Escalada. Les escales semblen infinites. Ja fa una estona que giro i pujo però no arribo al final. Uff, estic suant, per moments em falta l’alè i el cor em batega ràpid.   Però he d’arribar fins dalt de tot. És el que he acordat amb la meva germana qui te, tot siga dit, l’estranya habilitat d’ involucrar-me en situacions d’allò més compromeses. “Només es tracta d’anar al lloc indicat i recollir el sobre amb les indicacions per la pròxima fase. Ja veus que no és complicat” . Amàlia és una gran apasionada dels jocs de rol en viu, hi participa sovint. Això li dona un plus d’ energia que alimenta la seva vitalitat. El que passa és que a voltes no pot atendre tots els passos requerits i jo he d’assumir alguna acció, normalment senzilla. No és la primera vegada. Però aquestes escales! No s’ acaben mai i he d’agafar el maleït sobre abans de les cinc, del contrari Amàlia no tindrà temps per seguir i quedarà desqualificada Quan ho tingues envia’m un foto al wasap i em faré una idea ...