Val més parlar

El temps. L’any comença i acaba amb l’hivern. Entre el principi i el final transcorren 365 dies amb una cadència perfecta, una pauta mil.limètrica que musica la dansa de les nostres vides. És el temps que desfila. Es desperta lentament i amb mandra estira els membres entumits.   Primer els braços i les cames, després tomba el cos, finalment obre els ulls, l’ un darrere l’ altre. La foscor s’esvaeix i s’entra en un escenari clar, lluminós, intensament acolorit. L’alegria i l’optimisme inunden cada moment i engegen amb nova energia els ritmes vitals.  S’inicia una activitat intensa que s’accelera per segons i s’esdevé frenètica. Projectes, plans, idees, converses, dies,..s’amunteguen uns sobre els altres sense respir. El temps s’escola ràpid, els instants són fugaços dins d’aquesta melodia esbojarrada. I s’ esmuny. Quan menys ho esperes la batuta incansable apunta les últimes notes per donar pas a un ritme assossegat, poc a poc es recupera la serenor.  Ara o...

CASES. M’agrada pensar en les cases que van habitar la meua infantesa. N’hi ha moltes, perquè al poble, de menuts, voltàvem per tots els carrers i entràvem a totes les cases. Però indiscutiblement les que recordo amb deler i enyorança són les cases de les meues avies. La de l'àvia materna es trobava en un carrer ample on les cases s'alineaven a banda i banda mirant-se del davant per davant, com en un espill. Mantenien formes i estructures ben semblants. Tenien, la majoria, portes amples de doble fulla i balcons de barretes de ferro. Una barana d’obra delimitava el terrat i tancava amb línia recta les façanes arrenglerades fins el pròxim cantó. En obrir la porta et trobaves amb una entrada de terra amb pedretes enganxades. L'àvia l’ agranava amb una granera de palma i després l'arruixava deixant aquell olor a terra banyada per tot, com quan plou. En la resta de la casa, el sòl estava cobert amb quadrons de fang. Les parets, de morter, les havien   pintat en ...