CASES.

M’agrada pensar en les cases que van habitar la meua infantesa. N’hi ha moltes, perquè al poble, de menuts, voltàvem per tots els carrers i entràvem a totes les cases.

Però indiscutiblement les que recordo amb deler i enyorança són les cases de les meues avies.

La de l'àvia materna es trobava en un carrer ample on les cases s'alineaven a banda i banda mirant-se del davant per davant, com en un espill. Mantenien formes i estructures ben semblants. Tenien, la majoria, portes amples de doble fulla i balcons de barretes de ferro. Una barana d’obra delimitava el terrat i tancava amb línia recta les façanes arrenglerades fins el pròxim cantó.

En obrir la porta et trobaves amb una entrada de terra amb pedretes enganxades. L'àvia l’ agranava amb una granera de palma i després l'arruixava deixant aquell olor a terra banyada per tot, com quan plou. En la resta de la casa, el sòl estava cobert amb quadrons de fang. Les parets, de morter, les havien  pintat en blavet.

Era una casa d’escales.

L’entrada conduïa per l'esquerra a l'estable i per la dreta, unes escales portaven al primer pis on es trobava la cuina i a continuació dues habitacions. Entre cambra i cambra no hi havia porta. Només una cortina blanca de cotó penjada d’una fina vareta feia de separació.

Per l’altre costat de la cuina, les escales continuaven a l’ habitació superior. Era una estança lluminosa perquè tenia el balcó que donava al carrer. Ací hi passàvem moltes estones. L’àvia cosia amb la singer i nosaltres jugàvem per terra a mons imaginaris. De vegades ens contava contes o jugàvem a cartes. Si era hivern, entrava una llum esgrogueïda pels vidres donant un ambient suau i misteriós a l’interior, més encara quan es podia entreveure com flotaven les partícules de pols suspeses en la línia lluminosa.

Les escales seguien cap amunt on s’hi trobava la falsa. Un lloc on es guardaven tota mena d’estris i que tenia un olor especial per les panolles penjades dels cabirons del sostre i els sacs de garrofes dels graners. Però el que més ens estimàvem  d'aquell estatge era la pastera on l’àvia sempre tenia el pa, prims i pastes. Era un goig anar darrere d’ella  fins que l’ obria per oferir-nos el berenar.

Era una casa de sensacions i imatges perdurables. Els dibuixos de les manissetes del frontal de les escales, la burguera de la xemeneia, els graners de la falsa i de l'estable (refugi quan els bombardejos de la guerra i anys després, amagatall en els nostres jocs), els armaris de fusta d'olivera, el rellotge puntualíssim gràcies a la corda que s'hi donava cada dia,  els cànters d’aigua fresca… I també les olors queden gravades a la remota memòria. Crec que en aquesta casa vaig fer-me conscient del sentit de l'olfacte. Encara m'arriba l'olor de les herbes aromàtiques penjades oportunament en els racons més inesperats amb la intenció de perfumar les estances o potser, per allunyar esperits malignes que habitaven per les cases. L'olor de net dels llençols llavats a mà amb sabó de casa, el cotó eixugat i estirat a l’aire resultava ben confortable. L’aroma dels menjars resultava especial, perquè l’avia posava un all sofregit a tot i en olorar-ho et despertava un buit a l’estómac que anunciava l’ hora de l’àpat.