LA PARTIDA.

“Ja està.Pensava que no ho podria resoldre, però ja ho he fet així que, Carmeta no podrà pegar-me la tabarra ni em donarà cap sermó per les meves ruïnoses aficions.” Amb aquestes cavil·lacions Julià entra a sa casa prou satisfet. Quan seu al davant de la taula de la cuina espera que la seva esposa l’interrogue amb la mirada. S’explica:

-Vinc tard però me n´ha passat una...!! En arribar a la plaça me n´he adonat que no portava la cartera i clar, allà estaven els 100€ que havia agafat per pagar a la carnisseria. He girat cua per buscar-la i no l´he trobada enlloc. Al remat ho he declarat a l’ajuntament per si algú la troba...Quina mala sort que tinc avui... Carme perquè em poses aquesta cara? Ha estat sense voler, no sé com ha pogut passar!!.

La dona avança cap a ell amb la seva desgastada cartera a la ma. Exclama enutjada:

-    No hauràs buscat molt bé perquè mira-la, algú se la topada i me l’ha duta a casa. Se l’han trobada al raval, a l’eixida del poble... Ja m’explicaràs que hi feies per allà? Òbviament no hi ha ni un euro ací dins, la documentació sí que està per això. I ara que farem. Cent euros menys!!! Ja em diràs com acabem de passar el mes?

Julià passa de pàl·lid a vermell, no sap com explicar-se. Fa una estona, quan ha acabat el fatídic esmorzar, ha llançat la cartera per fer-la desaparèixer i s’ha inventat tota una estratègia per què Carme, la seva esposa, no descobrisca que, una altra volta, ha perdut el que li quedava en la partida jugada a mig matí. No esperava recuperar-la tan ràpidament i menys que li la portaren a casa abans que ell hi arribés.

De seguida es refà, seguirà amb el seu pla. Total ell queda com despistat i poc fiable, però de cap de les maneres com a perdedor dels últims euros del mes en una improvisada partida de cartes.