La decisió.

L’esplanada li ofereix una magnífica vista de la vall, però no pot recrear-se en la contemplació perquè ja és tard i ha d’arribar a ca l’àvia abans que caiga el capvespre.

Des de que li ha entrat la dèria de córrer troba qualsevol pretext per fer quilòmetres. Per això ha decidit anar a veure l’àvia corrent per la muntanya. No obstant, la ruta d’avui és arriscada per l’elevació i perquè no recorda la direcció que ha de prendre a partir d’ara. De les dues opcions possibles, l’una transcorre per un camí pla i agradable però és més llarga, l’altra és un recorregut estret i empinat encara que és més directa. Per acabar d’arreglar-ho el mòbil s’ha quedat sense bateria.

De sobte sent unes passes que s’aturen, “un altre runner despistat” pensa.

En efecte, és tracta d’un corredor que la saluda amb amabilitat

-Coneixes la zona? Cap on vas?

-Si sóc del poble però fa temps que no passo per aquí i estic dubtant sobre quina direcció prendre per arribar a la urbanització on viu l’àvia.

-L’itinerari de la dreta és més planer. Podem fer el camí junts fins allà. Jo també hi vaig.

L’oferiment és grat. Però aquest home li sembla estrany, especialment pel seu rostre amb aquells ulls negres i la boca ampla i a mig tancar.

No se’n refia. I si l’enganya. S’inquieta. Pensa ràpid. Conclou que no el seguirà. Per tant, li queda tirar per l’esquerra...i si la segueix!!

-    Moltes gràcies. Acabo de recordar que no he agafat els medicaments que l’àvia m’ha demanat. Sóc molt despistada!! A reveure!

Es posa l’anorac vermell per evitar la fresca del capvespre, es puja la caputxa, gira cua i se’n torna per on havia vingut. Sense dubte és el camí més segur.