LA REIXA. 

El dia es presentava especial. Havia vingut la seva neta, Júlia. Una jove inquieta que amb freqüència es deixava caure per allà buscant històries del passat. Per això, després de les cordials salutacions i d’haver-se explicat les últimes, van pujar a les golfes. En obrir la porta la jove va descobrir un sala amplia on els darrers raigs del capvespre es filtraven entre vidres llantiosos projectant nebuloses de pols en suspensió. Va entreveure un parell de caixes de fusta que, tancades, segellaven episodis del passat. Un balancí atrotinat descansava en un racó. Al costat, recolzada a la paret, li va cridar l’atenció una reixa de ferro forjat amb formes geomètriques i xicotetes flors. “D’on has tret aquesta reixa iaia?” . Obrir la porta de les golfes suposava endinsar-se en el passat i l'avia explicà: “ Era de cals meus avis. Cobria la porta de l’habitació de la planta baixa que donava al carrer”. Júlia interrogà amb la mirada i l’àvia prosseguí: “És la casa del carrer ample, ací al costat. La van construir els avis després de la guerra, tota nova. Era diferent a les cases antigues que jo coneixia. No tenia entrada de carro -era més estreta perquè el carro i el matxo els deixaven al pati-, els materials de construcció no eren els tradicionals, sinó que empraren biguetes de ferro, formigó, hidràulics amb geometries al terra. Les sales eren amples amb sostres alts. Nosaltres, de menuts, la recorríem tota, de dalt a baix, perquè era un dels escenaris dels nostres jocs. Però amb els anys, tots ens vam fer grans i va arribar un punt que l’avia no podia viure sola. Marxà amb els fills, la casa es va tancar i després decidiren vendre-la. La comprà una família de la capital per vindre a passar els estius amb la canalla. Entenien que el poble oferia unes vivències que a ciutat mai obtindrien. Aquesta gent va fer reformes. El ferro de la barana del terrat, el balcó i aquesta reixa es canvià per alumini. Es veu que no els agradaven les filigranes forjades d’estil modernista que havien posat els avis...Quan una veïna m'informà de les obres només vaig poder rescatar aquesta reixa.”

“És llàstima que es quede ací dalt tan preciosa com és!”

Estava pensarosa. La Júlia tenia raó però era evident que el temps de la reixa havia passat. Amb certa melangia respongué :“Jo no he trobat el seu lloc. Potser vosaltres ho fareu. I mentre espera pacient el seu destí ens guarda un retall d’una infantesa llunyana, però real.  Supervivent del passat ens rememora altres temps, altres generacions que omplin la memòria i lluiten contra l’oblit”