El banc

Asseguda en un banc de la plaça des Vosges esperava, amb certa impaciència, l’hora de la trobada.

Ja feia una bona estona que havia arribat. Li agradava ser puntual. Era una de les qualitats que procurava conservar i , fins i tot, augmentar. Avançar-se a l’hora li donava seguretat, li permitia reconèixer l’escenari i adaptar-se a les situacions que s’esdevindrien. La puntualitat actuava com una mena de visualització dels fets. A més, allà s’hi trobava a gust. Sempre li havia agradat aquell espai antic, tan pensat i racional. Es respirava tranquil.ltat en plena ciutat. Per això, abans d’eixir de l’apartament, en vore la calidesa d’aquell matí que regalava l’hivern, no va dubtar en agafar un llibre i arribar d’hora a la cita que tant havia desitjat i alhora temut. 

Era la primera trobada amb Lluís després de sis mesos de sobtada separació.  Encara que la seua relació trontollava per moments, ella sempre confiava en un futur plegats, sense asprors ni retrets. Potser havia estat massa ingenua. 

Quan la setmana passada la va trucar, no va saber rebutjar la proposta de trobar-se de nou. Ara ho havia d’ afrontar i ho resoldria , però mentre esperava no aconseguia concentrar-se en la lectura d’aquell últim capítol, just el més intrigant i decisiu però insuficient per als seus nervis. 

En girar el full va inclinar el cap a la dreta i va descobrir un perfil familiar que s’apropava des de l’altre extrem. Era ell. Venia amb passes llargues i segures. Mantenia l’elegància del seu posar jovial i pròxim. El seu rostre clàssic, seré, començava a somriure. Potser se n’alegrava de vore-la després del seu comiat brusc i d’un desert de silenci que, no obstant, ell mateix havia trencat. 

Sempre havia estat un home dialogant i receptiu per això va decidir quedar amb Arantxa. La distància dels mesos passats li resultava incòmoda. L’últim adéu va ser fred, van faltar paraules. No va ser el més adequat per posar pausa a una relació que ja durava més de dotze anys.

Ara potser podien reiniciar, com a mínim, l’amistat estancada. El fet de quedar en aquell lloc significava molt perquè allà es van conèixer i era un dels seus racons escollits quan necessitaven enraonar serenament.Però ara estava neguitós. Va ser ell qui va decidir marxar i se sentia responsable per haver donat el pas determinant de la separació, encara que sobraven evidències del final imminent.

Arribà prompte, no tant com ella. Des d’un extrem del parc l’havia observada llargament. Amb els cabells més curts i més enfosquits, semblava haver rejovenit. La seua puntualitat no el sorprenia, era un símptoma de la intranquil·litat que la burxava per dins, igual que a ell. L’ esperava llegint, tampoc el sorprenia. Era una gran lectora. Devorava llibres. 

Llegia un llibre o s'entretenia amb el mòbil? . Quina importància podia tindre això? 

 Iniciá el trajecte que els separava amb fermesa però de sobte sentí la vibració del telèfon a la butxaca. Va aturar-se per mirar-lo.  Potser li arribava algun avís important. Es va sorprendre quan va vore que li acabava d’entrar un missatge d’Arantxa. “Hola. Mira, em trobo malament aquest matí. He agafat unes angines de cavall. No m’esperes. Ja quedarem un altre dia😥".

Totalment descol·locat va mirar el banc on estava ella esperant-lo. Semblava una burla. Arantxa s’havia esfumat. 

El banc invitava amablement a asseure’s per gaudir d’aquell suau matí d’hivern, encara que sense la presència de la companya estimada.