Laberint de carrerons.

Es va endinsar en el laberint de carrerons que solcava el casc antic de la ciutat. Carrers estrets amb cases que tancaven els ulls a l’exterior, possiblement deshabitades, esperaven impacients nous ocupants. Es va deixar anar entre la frescor de les ombres alhora que contemplava els baixos restaurats amb regust vintage, tan de moda últimament. Els va trobar molt adients com a botigues de roba estilosa, despreocupada, però exquisidament dissenyada i cara.

Li agradava perdre's enmig dels habitants mandrosos que transitaven les voreres, se sentia anònima. En realitat no estava perduda, sabia molt bé l’orientació que seguiria. Els últims mesos, després que Lluís la deixés, va iniciar un profund període de reflexió sobre el  rumb que donaria a la nova situació que s’encetava. Després de l’estamordiment inicial acompanyat d’una desorientació total, va ser capaç de tornar a la normalitat i de confeccionar-se una nova quotidianitat on les coses inesperades serien sempre ben rebudes. No li interessaven els lligams ni les responsabilitats adquirides a llarg termini. Es veia autònoma i volia exercir la seua autonomia. Per això no va refusar la trucada de Maria proposant-li un encontre per al cap de setmana. Encara que ja havia quedat decidiria en l’últim moment amb qui el passaria. Aquell afable matí d’hivern s’havia tornat molt intens.

Caminava tranquil·la pel tortuós bulevard mentre buscava el xamfrà on hi ha el típic cafè amb cadires entapissades de quadres blancs i verds perfectament col·locades al voltant de les taules diminutes orientades al carrer, com les butaques d’un teatre que miren persistents l’escenari. Allà la trobaria asseguda amb el periòdic desplegat per actualitzar les últimes novetats i bevent pastís en una copa redona de vidre tallat.

Quan va tombar a la dreta la seua mirada va enfocar a l’instant els seients silenciosos disposats sobre la terrassa. Només un estava ocupat. Era Maria. Li donava l’esquena. Concentrada en la premsa no se n’adonà de la profunda mirada que li clavaven per darrere.

Arantxa va avançar unes passes decidida a sorprendre-la. Quin detall! sobre la taula, just al costat de la copa de pastís, hi reposava un ram de liles. A l’aproximar-se va descobrir la bossa de viatge deixada vora la cadira. Com si un ressort metàl·lic recorregués el seu interior es tensà de sobte, frenà i reculà. En silenci i ràpidament va desfer les passes que havia traçat uns instants abans. Girà el cantó i es va perdre de nou en el laberint que teixia el centre urbà.

Quan Maria va alçar el cap i va donar una ullada al seu voltant es va estranyar de no trobar cap presència. Havia notat un alè als cabells. Arantxa es retardava de nou. Si no s’afanyava perdrien el vol a Florència, el destí que havia escollit com a regal per al seu aniversari.