Montgros.

El Montgros domina la vall amb contundència.El seu perfil es divisa des de la distància amb imatges diferents segons el mires.

Venint de s. Mateu sembla la gepa d’un antic dinosaure que dorm mandrós al capvespre. 

Si el veus des de Salzadella, retalla sobre l'horitzó la silueta d’un escut guerrer seccionat pel mig i enclavat a la terra per protegir-la infinitament dels revesos dels temps.

Des d'Albocàsser és el gegant rocós que respon al seu nom, gros i dur arriba fins a tu i se't menja.

De bon matí es desperta lentament i s'alça poderós  deixant entreveure els seus contorns poc a poc. Permet a la llum que l’acarone i al sol que li dibuixe les tarteres del seu llom.

Si hi ha boira té més peresa i aleshores, el seu perfil s'intueix vagament entre els anells de núvols prims i filosos que l'envolten.

El ple del dia és el moment majestuós. No hi ha dubtes, és gran i dona vida. Ara descobrim qui hi habita. Rodals de pins amb carrasques i roures ocupen els pendents fortament endinsats a la pedregosa terra, per no caure. Matolls, argelagues, coscolls i sabines formen uns grans mosaics per cobrir el sòl i dissimular l'aspror de les roques. L'espigol i el romer aromatitzen l'ambient i el fan més amable, més abellidor. Alguna caseta, masos, barraques i barraquetes, bancals i bancalets, volen donar testimoni del pas dels homes per domesticar, sense massa èxit, la fera indomable.

I lentament, es torna a suavitzar. S'arredoneix i es cargola per fer la migdiada. El sol li passa per sobre i hi il·lumina els verds, grocs, grisos, blaus i se'n va.

Quan arriba el capvespre, la seua ombra s’allarga poderosament fins baix de tot i projecta una immensa frescor sobre els cudols que omplen la conca del barranc.  Res s'escapa al seu extens mantell i sense espera va tenyint l'entorn fins engolir-se'l en la foscor del seu ventre.