TRESA

 ET CONEIXÍEM de sempre. La teua presència era habitual en els nostres dies quan anàvem a ta casa i recorríem de pressa totes les estances fins arribar dalt de tot, al terrat. Allà ens havies instal·lat, amb una corda i un cabàs penjats d’un cabiró, un gronxador que es balancejava suaument entre la llum del capvespre filtrada per les escletxes de la teulada. I ens contaves contes. Només dos, El de la formigueta que li va caure un borralló de neu al peu i el del pardalet que desafiava a la filla del rei i aconseguia sortir-se’n després de moltes penúries. Dos d’entre tot el bagatge antic de rondalles i històries acumulades dintre teu. Els repeties amb parsimònia, amb els mateixos detalls cada vegada i t’escoltàvem atents, mentre ens gronxàvem en aquell vaivé lent del cabàs, com les onades en una mar tranquil.la. Ens vas despertar l’imaginari, un món on els animals i els objectes parlaven i actuaven, tenien sentiments i els expressaven obertament.

Quan , en una d’aquelles grans sales per on ens movíem , vam descobrir una fotografia penjada vas respondre a la nostra insistència, però el teu relat va ser diferent.  Asseguda en una gran cadira i vestida senzillament, el rostre seré d’una xiqueta mirava les nostres mirades fixament, sense alterar-se. Era la imatge de la teua filla. Ens vas explicar que als vuit anys no va superar una greu malaltia . Va morir. Les teues paraules s’havien tornat tristes, doloroses, plenes de sentiment. Ens vam adonar que la vida no sempre segueix el guió previst i es pot interrompre deixant una ombra inquietant en els rostres.

Creixíem. Els espais que freqüentàvem els vèiem cada volta més clars. Prompte es quedarien menuts. També la teua imatge se’ns anava fent més nítida. Descobrírem una dona major, vestida de negre i amb mocador al cap, amb el rostre solcat de xicotets rierols, ulls menuts  i boca fina.

Parlaves poc, cada vegada menys. Els contes van emmudir. El gronxador es va aturar. Ara t’ agradava quedar-te a l’ habitació de la planta baixa i recórrer de memòria el passat. El teu interior estava poblat de pensaments antics i et resultava massa dolorós treure’ls per contar-nos aquell relat.

Un dia ho vam saber, algú ens ho va dir. Es tractava del teu fill. Un jove que va marxar voluntari a la guerra i no va tornar...De nou el no res, la buidor d’una presència ara inexistent. I tu, sa mare, no vas poder acomiadar-lo, tampoc bressolar-lo abans de colgar-lo. Va marxar massa prompte, va morir massa jove. Només et quedava plorar la seua remota absència  i buscar consol en les rialles de la nostra infantesa.

Aleshores ens vam fer conscients que hi ha patiments que venen de molt lluny i que mai es podran guarir.