TORNAR

Cada any torna a visitar la facultat. Deixa els alumnes en els seus itineraris i es perd pel vell edifici. Què hi busca? Vestigis del passat?

Certament ha canviat. Les enormes aules amb tarima i seients de fusta que s’alçaven quan t’aixecaves han donat pas a xicotets aularis amb taules rectangulars i còmodes cadires que conviden a la conversa i al treball grupal.

Vitrines i cristalleres ocupen el lloc dels antics taulers de suro i de les atrotinades finestres de ferro que deixaven passar humitats i frescors. Llargs passadissos amb rètols normatius i pantalles en projecció anuncien la nova gestió dels espais.

El bar! Aquella sala plena de fums on estudiants inquiets discutien amb cerveses a la mà ara es presenta un lloc ordenat on prendre un cafè requereix traure tiquet i esperar el torn. Portàtils, tauletes, mòbils, acompanyen estudiants solitaris i capficats aliens als comentaris dels veïns. De tant en tant, rialles i converses agitades envaeixen  l’ espai trencant la concentració dels abduïts per les pantalles. Conferències, cursos, exposicions, xarrades, assignatures amb nomenclatures suggeridores  ocupen l’ intel·lecte dels actuals universitaris.

El mateix edifici amb la mateixa ubicació adaptant- se a les exigències de noves generacions.

Poc hi ha que connecte amb la seva època.  Només unes escales laterals que pugen a l’ aula on s’impartia el seminari sobre idees polítiques.

Allà, assegut enmig d’ un rogle de joves, hi ha aquell professor admirat que escolta amb paciència i reinterpreta oportunament les ocurrents opinions dels assistents. Alça la vista i li somriu.

“Hola. Vol seure? Ens encantarà tindré noves aportacions”.

Agraïda li torna el somriure. Se sent còmoda en aquell ambient. En realitat tampoc ha canviat tant.