LA PRINCESA I EL LLIRI BLAU.

                                                                   

Es trobava enmig d’un laberint de sendes que teixien la part alta de la muntanya. Sabia el que buscava però no on trobar-ho. Una flor, un lliri blau. Per dintre seu encara ressonaven les paraules de son pare: :”Només et casaràs amb qui trobe la flor del lliri blau. Això serà senyal de fortalesa i aportarà fortuna i prosperitat al regne”. Òbviament no estava gens d’acord amb aquesta disposició reial. El seu pare no entenia que ni volia casar-se ni menys encara lligar el seu destí a la troballa d’una flor, per excepcional que fora. Sortosament passaven els dies i ningú apareixia amb el lliri blau. No obstant, el seu neguit no disminuïa, estava continuadament en alerta. Sabia que tard o d’hora algú es presentaria amb l’ordre complida i reclamaria la seua recompensa, és a dir, ella, única hereva d’aquell llunyà territori.

Només tenia una solució: aniria a buscar la flor per collir-la i capgirar així l’ordre del seu pare. Si ho aconseguia evitaria una cursa de pretendents indesitjats.

En traspassar les portes de palau es trobà amb una vella captaire a qui oferí part dels queviures reservats per al viatge. En agraïment la pobra dona, experta en el mon de les flors, li va indicar per on havia d’anar i com podria identificar el lliri.

Ara es trobava en un paratge plaent però desconegut. Segons la vella no seria complicat el que volia perquè s’hi trobava en un revolt del camí, ocupant una pedregosa esplanada. En efecte, no tardà en guaitar-la. I va quedar sorpresa: “ Com pot créixer tan bella flor en aquest paratge inhòspit i advers?!”. Els pètals blaus del lliri es van agitar amb la brisa del capvespre, els estams groguencs es van estirar. Semblava que li contestava:“ És el meu destí senyora. Viure entre rocs i pedres.” La princesa conscient del seu poder li respongué: “Jo et puc alliberar. Si ara et cull les dues haurem escapat del futur que ens han marcat”. Però la flor no ho tenia clar: “Pel que sembla els nostres camins van lligats, però per a mi això significa morir lentament mentre decoro la vostra cambra. Preferisc viure entre rocs i donar color a la muntanya. Vos, en canvi, podeu traçar el vostre destí, podeu intentar vèncer les contrarietats”.

Aquesta actitud va fer dubtar a la princesa. Tallaria la flor o la deixaria entre les pedres?. Certament, la seva vida depenia d’aquesta decisió?. Vaguejava entre la natura cercant resposta als seus enigmes fins que va prendre un determini. Inicià el camí de tornada, estava decidida a revertir el demà, encara que no seria fàcil. Igual que la flor creixia entre les roques ella hauria de lluitar perquè les seves opinions foren escoltades i les seves decisions respectades. No només les seves sino les de la resta d'habitants del regne. 

Mentrestant, cada primavera el lliri renaixeria per acolorir de lapislàtzuli l'esplanada, malgrat el terreny inhòspit i les adversitats del temps.