PER LA FLOR DEL LLIRI BLAU.

Fa molts, molts anys, en un país llunyà hi havia un rei que tenia tres fills. El sobirà, que era just i bo, va emmalaltir un dia i els metges i apotecaris no sabien què fer per a curar-lo.

El darrer en ser consultat li va dir al rei quina seria la solució:

-Majestat, només vos podreu curar si algú vos porta per olorar la flor del lliri blau.

Com que per tot el regne no se’n trobava cap, el rei va convocar els seus tres fills i els digué:

-Fills meus, sabeu que a tots tres vos vull per igual, i encara no tinc decidit a qui anomenar per substituir-me. Però ara tindré la solució per a la tria. Aquell de vosaltres que aconseguisca i em duga la flor del lliri blau serà el meu hereu.

Dels tres fills, el major era tan vanitós com destrellatat, el mitjà tan peresós com golafre, i tan sols el tercer era un bon xicot.

Tots tres abandonaren el regne en dies successius, i cadascun, en passar per un racó del camí es van trobar una velleta que els demanà un tros de pa per calmar la fam que la rossegava per dins.

Els dos primers es van negar a compartir-ne ni tan sols un petit mos, però el tercer es va apiadar i li va donar la meitat de la seua coca.

La fada, que això era la velleta, va premiar el bon cor del menut amb la indicació d’on podria trobar la flor del lliri blau.

Quan tornava tot content per poder oferir-la a son pare i curar-lo, els germans el van descobrir i el major, ple de ràbia pel triomf de qui considera amb menys drets per a la successió, el va voler ofegar colgant-lo en la vora arenosa d’un riuet junt a un canyar. I ho va fer malgrat el desgrat del segon, que no volia ser còmplice d’aquella malifeta tot i que, per por al seu germà major va decidir no denunciar-lo.

Aprofitant que el major no mirava, el segon germà va agafar una canya alta i grossa, va perforar els nusos i la va clavar en l’arena perquè el menor poguera respirar.

Amb la flor en el seu poder, el primogènit es va presentar davant son pare i li la va oferir.

Però en el moment en què el pare anava a agafar-la se sentí la veu de la flor que deia:

-No és aquesta la mà de qui ha trobat la flor.

Tan astorat com intrigat, el pare va demanar explicacions alhora que recuperava la salut. I preocupat per l’absència del menut va decidir eixir a cercar-lo, tot portant amb ell la flor del lliriblau.

Mentrestant, un pastor que per allí va passar va trobar la canya clavada en l’arena, va tallar-ne un tros i se’n va fer una flauta.

En passar la comitiva reial pel costat del canyar es va sentir el so de l’instrument. Però en apropar-se el germà major la música es va transformar en una veu que cantava:

Passa, passa, mal germà
Passa, passa i no em nomenes
Que m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.

El rei, que ho va sentir, va indicar al segon fill que fera el mateix camí, i ara la flauta cantà de nou, tot i que amb una petita modificació:

Passa, passa, bon germà
Passa, passa i em nomenes
Que no m’has mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau.

El rei va manar que excavaren aquell lloc i van aconseguir traure, miraculosament viu, el benjamí de la família.

En assabentar-se del que hi havia, el rei va manar desterrar el major, va perdonar el mitjà i va fer hereu el germà menut.

I conte contat, ja s’ha acabat.