Una instantània 

Aquell Nadal el regal era una caixa quadrada embolicada de roig. La portava el pare, no l’ havien deixat al balcó com altres vegades. Era lògic, ja sabíem que els reis eren els pares. Però el factor sorpresa va ser més gran, perquè no esperàvem res. El meu germà, pur nervi, li  va prendre el present i ràpidament el va alliberar de l’embolcall i del cartró que el protegia. El rostre va dibuixar- li una expressió estranya, no sabia com reaccionar. De seguida va soltar un ostrees!!! i amb decisió va alçar l’objecte a l'aire dient “ una càmera instantània, fantàstic”. Exclamacions de goig i alegria es van succeir, abraçades i petons de tots quatre. Abans d’una hora ja fèiem les primeres proves. Va ser increïble veure com sortia de l'aparell un paper dur, com plastificat, amb els nostres cossos impresos a sobre, i en color. És cert que una mica moguts i borrosos però ja ho perfeccionaríem. Vam trobar que era un regal d’allò més encertat, l’ experiència s’ho valia i la nova càmera superava la xicoteta werlisa color que fins ara utilitzàvem. Entràvem al món de la immediatesa. Semblava  que les xicotetes fotos en blanc i negre, obtingudes després de dies d’esperar el revelat del carret, ja eren d’una altra època. Podíem tindre la immortalitat del moment en uns minuts. No sabíem que en pocs anys la captura de l’instant i el seu visionat es resoldrien a l’acte,  ni tampoc imaginàvem que fins i tot deixaríem d’imprimir-ho  per tindre’n el record.

Avui el meu fill, després d’obrir el seu regal d’aniversari, ens mira amb un gran somriure i sense amagar la seva satisfacció exclama “ és un regal fantàstic!!!”. Ens enfoca i dispara. En una estona contemplem sobre un paper imprès amb colors desgastats els nostres rostres alegres. I ens diem que no estaria gens malament tornar a les fotos impreses i deixar-les reposar al fons d’alguna capsa de llautó per mirar-les més endavant, quan els records comencen a desdibuixar-se.