Gladiolus italicus lliri dels blats, dels sembrats de la infantesa Flor remota vestida amb elegant magenta, tija altiva, companya dels camins Present dels vencedors guarneixes de color les llunyanes primaveres.
Entrades
Flor de magraner. Solitària i rogenca arribes a final de maig per guarnir el magraner, Punica Granatum. Flor de la mangrana, símbol de la veritat, fruita del poder. Vistosa, solitària i pacient captes els rajos del sol, et coloren i et transformen en infinits grànuls embolcallats de pell dura, sadollaran la sequera estival abans d’ entrar en les ombres de la tardor
GURB. Vas arribar a casa un dia d’abril, ara fa 12 anys. Entre els braços de N alçaves el cap per deixar-te veure. Eres una boleta tigrada amb una gran taca blanca al pit. Ulls redons, negres. Bòxer de raça. Gurb de nom, per decisió unànime. Vam empatitzar des del minut zero i et convertires en una immensa presència imprescindible en tot moment. Des d’aleshores vam començar a créixer junts iniciant-se un intercanvi de sensacions i vivències on tu sempre has estat el campió, per què eres mestre de valors (fidelitat, amistat, constància, paciència, respecte, obediència...). Has estat company de jocs, animador de l’equip local, confident d’amors i inseguretats, explorador infatigable per camins desconeguts, guia en nits d’insomni, substitut d’absències inesborrable...
VERD. Un mar verd inunda rotundament el terra. En l’espesa profunditat vermells, groguencs, liles s’ hi submergeixen sense remei, intenten lluir entre les tieses tiges. Una suau brisa arrissa la superfície i dibuixa inquietes onades que acaronen l’horitzó. Les tonalitats es remouen suaument disfrutant del balanceig amb l’escalfor del sol. L’incansable degoteig del temps les transformarà i altres intensitats cromàtiques mostraran nous escenaris de la natura inquieta
LA REIXA. El dia es presentava especial. Havia vingut la seva neta, Júlia. Una jove inquieta que amb freqüència es deixava caure per allà buscant històries del passat. Per això, després de les cordials salutacions i d’haver-se explicat les últimes, van pujar a les golfes. En obrir la porta la jove va descobrir un sala amplia on els darrers raigs del capvespre es filtraven entre vidres llantiosos projectant nebuloses de pols en suspensió. Va entreveure un parell de caixes de fusta que, tancades, segellaven episodis del passat. Un balancí atrotinat descansava en un racó. Al costat, recolzada a la paret, li va cridar l’atenció una reixa de ferro forjat amb formes geomètriques i xicotetes flors. “D’on has tret aquesta reixa iaia?” . Obrir la porta de les golfes suposava endinsar-se en el passat i l'avia expl...
EL BALANCÍ. La porta es va obrir en voltar la clau. Va traspassar el llindar i es va trobar en un espai esperat, enyorat, reconeixible. Un intens confort l’envaí. La seua ment es va ordenar en l’acte. El seu cos, adolorit per la malaltia i pels tractaments dels darrers mesos, es va relaxar. De seguida va entendre que era el seu lloc, hi pertanyia. De fet, ho sabia des de sempre. Per això hi tornava, l’havia de recórrer després de la difícil temporada que estava finalitzant. Els resultats de les proves van arribar de la mà del seu company de planta. Quan li va veure el rostre va saber que li portava noves preocupants, ja havia vist en moltes ocasions aquella expressió neguitosa quan les coses no anaven bé. I ara l’afectada era ella. No li resultà fàcil entomar la noticia, ni assimilar-la. Es va adonar que, malgrat haver sigut portadora de noticies semblants en altres ocasions, ara era ella qui havia d’admetre ràpidament la fugacitat del seus dies. Però més dur encara va ser t...
ELS SENTITS. L’hivern es retira. Un nou impuls empenta la natura. Ens desperta els sentits. La gelor silent s’atura. Sonoritats oblidades retornen, envolten fulles que es descargolen i pètals que s’ obren. L’aire s’ inunda d’intensos perfums ocults entre branques de ramats de flors rosades. Es transformaran en fruits saborosos, dolç nèctar captat per incansables abelles laborioses. Una atmosfera humida suavitza l’aspror de l’escorça, les pedres esdevenen seients encoixinats de molsa. La foscor s’esvaeix. Res romandrà a l’ombra. La llum guanya intensitat, vesteix l’ento...