TRESA ET CONEIXÍEM de sempre. La teua presència era habitual en els nostres dies quan anàvem a ta casa i recorríem de pressa totes les estances fins arribar dalt de tot, al terrat. Allà ens havies instal·lat, amb una corda i un cabàs penjats d’un cabiró, un gronxador que es balancejava suaument entre la llum del capvespre filtrada per les escletxes de la teulada. I ens contaves contes. Només dos, El de la formigueta que li va caure un borralló de neu al peu i el del pardalet que desafiava a la filla del rei i aconseguia sortir-se’n després de moltes penúries. Dos d’entre tot el bagatge antic de rondalles i històries acumulades dintre teu. Els repeties amb parsimònia, amb els mateixos detalls cada vegada i t’escoltàvem atents, mentre ens gronxàvem en aquell vaivé lent del cabàs, com les onades en una mar tranquil.la. Ens vas despertar l’imaginari, un món on els animals i els objectes parlaven i actuaven, tenien sentiments i els expressaven obertament. Quan , en una d’aq...
