Val més parlar

El temps. L’any comença i acaba amb l’hivern. Entre el principi i el final transcorren 365 dies amb una cadència perfecta, una pauta mil.limètrica que musica la dansa de les nostres vides. És el temps que desfila. Es desperta lentament i amb mandra estira els membres entumits.   Primer els braços i les cames, després tomba el cos, finalment obre els ulls, l’ un darrere l’ altre. La foscor s’esvaeix i s’entra en un escenari clar, lluminós, intensament acolorit. L’alegria i l’optimisme inunden cada moment i engegen amb nova energia els ritmes vitals.  S’inicia una activitat intensa que s’accelera per segons i s’esdevé frenètica. Projectes, plans, idees, converses, dies,..s’amunteguen uns sobre els altres sense respir. El temps s’escola ràpid, els instants són fugaços dins d’aquesta melodia esbojarrada. I s’ esmuny. Quan menys ho esperes la batuta incansable apunta les últimes notes per donar pas a un ritme assossegat, poc a poc es recupera la serenor.  Ara o...

CASES. M’agrada pensar en les cases que van habitar la meua infantesa. N’hi ha moltes, perquè al poble, de menuts, voltàvem per tots els carrers i entràvem a totes les cases. Però indiscutiblement les que recordo amb deler i enyorança són les cases de les meues avies. La de l'àvia materna es trobava en un carrer ample on les cases s'alineaven a banda i banda mirant-se del davant per davant, com en un espill. Mantenien formes i estructures ben semblants. Tenien, la majoria, portes amples de doble fulla i balcons de barretes de ferro. Una barana d’obra delimitava el terrat i tancava amb línia recta les façanes arrenglerades fins el pròxim cantó. En obrir la porta et trobaves amb una entrada de terra amb pedretes enganxades. L'àvia l’ agranava amb una granera de palma i després l'arruixava deixant aquell olor a terra banyada per tot, com quan plou. En la resta de la casa, el sòl estava cobert amb quadrons de fang. Les parets, de morter, les havien   pintat en ...

TRESA   ET CONEIXÍEM de sempre. La teua presència era habitual en els nostres dies quan anàvem a ta casa i recorríem de pressa totes les estances fins arribar dalt de tot, al terrat. Allà ens havies instal·lat, amb una corda i un cabàs penjats d’un cabiró, un gronxador que es balancejava suaument entre la llum del capvespre filtrada per les escletxes de la teulada. I ens contaves contes. Només dos, El de la formigueta que li va caure un borralló de neu al peu i el del pardalet que desafiava a la filla del rei i aconseguia sortir-se’n després de moltes penúries. Dos d’entre tot el bagatge antic de rondalles i històries acumulades dintre teu. Els repeties amb parsimònia, amb els mateixos detalls cada vegada i t’escoltàvem atents, mentre ens gronxàvem en aquell vaivé lent del cabàs, com les onades en una mar tranquil.la. Ens vas despertar l’imaginari, un món on els animals i els objectes parlaven i actuaven, tenien sentiments i els expressaven obertament. Quan , en una d’aq...

PER ELLES. Perduda en un embolic de colps insistents t’esclafen Nàufraga enmig de sentiments creats ara es trenquen Temps de paciència, paraules amoroses es perden Arribes al llindar  des del laberint de cel.les que t’empresonen Escolta’t. Mira’t. Sigues.                  Valenta.

              PLOU. Fora està plovent. De sobte la vesprada s'ha enfosquit i una intensa boirina ho clou tot. Al rellotge de  paret de la classe s'apunten escassos minuts per les cinc. Em quedo encantada mirant el moviment del pèndul que sembla acompassat amb el soroll de la pluja dins del silenci que s'ha instal·lat en l'aula.   A l'hora en punt s'obri la porta. Podem eixir. Tot està mullat. Ja s'han encès els llums dels carrers. Davant nostre, amuntegats, un mar de paraigües negres amb puntes metàl·liques ens esperen per protegir-nos de les gotes que cauen insistents. Quina sensació tan plaent que algú et vinga a buscar quan el temps es torna lleig. Avui serà una vesprada enyorada. Anem a casa. Només entrar ja ens arriba l'olor de la xocolota preparada per berenar. Una inesperada reunió ens apropa al caliu de la llar   per   contar velles històries mentre cau el vespre omplint de foscor humida tots els carrers. Només a...

                                                                  VESTITS DE TARDOR. Quan les hores s'escurcen i els dies es tornen breus , noves indumentàries vesteixen els voltants. A la ciutat, la llum del sol arriba esmorteïda entre els blocs d'habitatges, projectant ombres allargades i intenses que xoquen les unes amb les altres. Des de lluny els raigs lluents incideixen sobre l'asfalt i generen una superfície esplendorosa per als neumàtics dels cotxes que hi transiten. Aviat es dona pas a la penombra i aleshores una successió de focus lluminosos parpellegen insistentment. Els fanals de les voreres, els aparadors de les tendes, els focus dels vehicles… Fins i tot, amb mirada atenta i curiosa, podem descobrir, entre cortinatges mal passats, l'interior de les llars on van arribant els seus habitants en busca de...

ENTRADA GRATUÏTA. L'escenari apareix permanentment muntat amb peces gegantines que es mostren inamovibles, immutables. Romanen impertorbables malgrat els agents que, amb rutina insistent, les colpegen. Només un gran cataclisme, provocat per forces indomables, farà variar la seua posició. Mentrestant, es quedaran amb les seues formes irregulars i magnífiques, guaitant-se mútuament, alienes a voluntats menors. Serres, turons, penya-segats, barrancs, rierols, rambles, valls… estan alineats per la contemplació d’un públic que admira l'escena de generació en generació. El teló és sempre un cel obert que es projecta fins l'horitzó amb tonalitats impensables, oferint l'ambient idoni, sempre inesperat i sorprenent, a la representació. El decorat, arbres centenaris, matolls espesos, roques blanquinoses, herbes insistents, teranyines invisibles. Els seus colors canviaran amb el pas de les hores i de les estacions oferint reflexos d’una riquesa difícil d’imitar. L...