Val més parlar

Gratament s’asseu entre els estudiants i de seguida una noia pren la paraula. El seu caràcter li   resulta familiar. El rostre de faccions pronunciades queda suavitzat per una mirada profunda del color de la mel. El cabells revolts i arrissats li emmarquen la cara i formen una llarga clenxa sobre el front on es descobreix un feix blanc entre els pèls castanys, com si un floc de neu li hagués tenyit aquesta part. Una herència que la fa visible. Comença a parlar àgil i decidida. Argumenta sobre la importància de les idees de la Il·lustració i la seva influència en la conformació dels principis del liberalisme. Tothom l’escolta. El noi que té al costat alça el braç i intervé. És un noi esquifit i li sembla el típic estudiant perfecte, que ho llegeix tot i compleix amb tots els terminis. No contraargumenta el discurs de la companya, més bé l'amplia i vol connectar la tesi exposada amb les revolucions burgeses. El professor els deixa fer. Sembla complagut amb aquell diàleg sobre unes ...

TORNAR Cada any torna a visitar la facultat. Deixa els alumnes en els seus itineraris i es perd pel vell edifici. Què hi busca? Vestigis del passat? Certament ha canviat. Les enormes aules amb tarima i seients de fusta que s’alçaven quan t’aixecaves han donat pas a xicotets aularis amb taules rectangulars i còmodes cadires que conviden a la conversa i al treball grupal. Vitrines i cristalleres ocupen el lloc dels antics taulers de suro i de les atrotinades finestres de ferro que deixaven passar humitats i frescors. Llargs passadissos amb rètols normatius i pantalles en projecció anuncien la nova gestió dels espais. El bar! Aquella sala plena de fums on estudiants inquiets discutien amb cerveses a la mà ara es presenta un lloc ordenat on prendre un cafè requereix traure tiquet i esperar el torn. Portàtils, tauletes, mòbils, acompanyen estudiants solitaris i capficats aliens als comentaris dels veïns. De tant en tant, rialles i converses agitades envaeixen   l’ espai trenca...

EL PONT. Recolzat sobre la barana del pont Royal no sabia com desenganxar-se de la imatge que li oferia aquell dia d'hivern. Entre la llum del capvespre Lluís va contemplar com emergia l'arquitectura antiga. La seva indiscutible solemnitat perdurava al pas dels tumultuosos segles. S’aferrava amb fermesa sobre el sòl que li van assignar. Els seus carreus perfectament alineats,   dibuixant una complexa estructura de contrapesos, li asseguraven solidesa i perdurabilitat. Fines agulles, pinacles i gablets assenyalaven la rotunda verticalitat amb que s'eleva al cel donant-li visibilitat des de la llunyania. Vitralls, gàrgoles, rosasses, relleus, recordaven una espiritualitat irrecuperable. El sol, en el seu últim alè, li enviava raigs daurats que rebotaven sobre els murs i omplien de reflexos l’entorn. L’horitzó, tenyit de tons rogencs i blavosos, retallava la imatge impertorbable de la catedral. Als seus peus el riu transcorria tranquil i feia d’espill d’una imatge idíl·lic...

Laberint de carrerons . Es va endinsar en el laberint de carrerons que solcava el casc antic de la ciutat. Carrers estrets amb cases que tancaven els ulls a l’exterior, possiblement deshabitades, esperaven impacients nous ocupants. Es va deixar anar entre la frescor de les ombres alhora que contemplava els baixos restaurats amb regust vintage , tan de moda últimament. Els va trobar molt adients com a botigues de roba estilosa, despreocupada, però exquisidament dissenyada i cara. Li agradava perdre's enmig dels habitants mandrosos que transitaven les voreres, se sentia anònima. En realitat no estava perduda, sabia molt bé l’orientació que seguiria. Els últims mesos, després que Lluís la deixés, va iniciar un profund període de reflexió sobre el   rumb que donaria a la nova situació que s’encetava. Després de l’estamordiment inicial acompanyat d’una desorientació total, va ser capaç de tornar a la normalitat i de confeccionar-se una nova quotidianitat on les coses inesperades s...

          El banc Asseguda en un banc de la plaça des Vosges esperava, amb certa impaciència, l’hora de la trobada. Ja feia una bona estona que havia arribat. Li agradava ser puntual. Era una de les qualitats que procurava conservar i , fins i tot, augmentar. Avançar-se a l’hora li donava seguretat, li permitia reconèixer l’escenari i adaptar-se a les situacions que s’esdevindrien. La puntualitat actuava com una mena de visualització dels fets. A més, allà s’hi trobava a gust. Sempre li havia agradat aquell espai antic, tan pensat i racional. Es respirava tranquil.ltat en plena ciutat. Per això, abans d’eixir de l’apartament, en vore la calidesa d’aquell matí que regalava l’hivern, no va dubtar en agafar un llibre i arribar d’hora a la cita que tant havia desitjat i alhora temut.  Era la primera trobada amb Lluís després de sis mesos de sobtada separació.  Encara que la seua relació trontollava per moments, ella sempre confiava en un futur p...

El temps. L’any comença i acaba amb l’hivern. Entre el principi i el final transcorren 365 dies amb una cadència perfecta, una pauta mil.limètrica que musica la dansa de les nostres vides. És el temps que desfila. Es desperta lentament i amb mandra estira els membres entumits.   Primer els braços i les cames, després tomba el cos, finalment obre els ulls, l’ un darrere l’ altre. La foscor s’esvaeix i s’entra en un escenari clar, lluminós, intensament acolorit. L’alegria i l’optimisme inunden cada moment i engegen amb nova energia els ritmes vitals.  S’inicia una activitat intensa que s’accelera per segons i s’esdevé frenètica. Projectes, plans, idees, converses, dies,..s’amunteguen uns sobre els altres sense respir. El temps s’escola ràpid, els instants són fugaços dins d’aquesta melodia esbojarrada. I s’ esmuny. Quan menys ho esperes la batuta incansable apunta les últimes notes per donar pas a un ritme assossegat, poc a poc es recupera la serenor.  Ara o...

CASES. M’agrada pensar en les cases que van habitar la meua infantesa. N’hi ha moltes, perquè al poble, de menuts, voltàvem per tots els carrers i entràvem a totes les cases. Però indiscutiblement les que recordo amb deler i enyorança són les cases de les meues avies. La de l'àvia materna es trobava en un carrer ample on les cases s'alineaven a banda i banda mirant-se del davant per davant, com en un espill. Mantenien formes i estructures ben semblants. Tenien, la majoria, portes amples de doble fulla i balcons de barretes de ferro. Una barana d’obra delimitava el terrat i tancava amb línia recta les façanes arrenglerades fins el pròxim cantó. En obrir la porta et trobaves amb una entrada de terra amb pedretes enganxades. L'àvia l’ agranava amb una granera de palma i després l'arruixava deixant aquell olor a terra banyada per tot, com quan plou. En la resta de la casa, el sòl estava cobert amb quadrons de fang. Les parets, de morter, les havien   pintat en ...