Val més parlar

LA PARTIDA. “Ja està.Pensava que no ho podria resoldre, però ja ho he fet així que, Carmeta no podrà pegar-me la tabarra ni em donarà cap sermó per les meves ruïnoses aficions.” Amb aquestes cavil·lacions Julià entra a sa casa prou satisfet. Quan seu al davant de la taula de la cuina espera que la seva esposa l’interrogue amb la mirada. S’explica: -Vinc tard però me n´ha passat una...!! En arribar a la plaça me n´he adonat que no portava la cartera i clar, allà estaven els 100€ que havia agafat per pagar a la carnisseria. He girat cua per buscar-la i no l´he trobada enlloc. Al remat ho he declarat a l’ajuntament per si algú la troba...Quina mala sort que tinc avui... Carme perquè em poses aquesta cara? Ha estat sense voler, no sé com ha pogut passar!!. La dona avança cap a ell amb la seva desgastada cartera a la ma. Exclama enutjada: -     No hauràs buscat molt bé perquè mira-la, algú se la topada i me l’ha duta a casa. Se l’han trobada al raval, a l’eixida del ...

La decisió. L’esplanada li ofereix una magnífica vista de la vall, però no pot recrear-se en la contemplació perquè ja és tard i ha d’arribar a ca l’àvia abans que caiga el capvespre. Des de que li ha entrat la dèria de córrer troba qualsevol pretext per fer quilòmetres. Per això ha decidit anar a veure l’àvia corrent per la muntanya. No obstant, la ruta d’avui és arriscada per l’elevació i perquè no recorda la direcció que ha de prendre a partir d’ara. De les dues opcions possibles, l’una transcorre per un camí pla i agradable però és més llarga, l’altra és un recorregut estret i empinat encara que és més directa. Per acabar d’arreglar-ho el mòbil s’ha quedat sense bateria. De sobte sent unes passes que s’aturen, “un altre runner despistat” pensa. En efecte, és tracta d’un corredor que la saluda amb amabilitat -Coneixes la zona? Cap on vas? -Si sóc del poble però fa temps que no passo per aquí i estic dubtant sobre quina direcció prendre per arribar a la urbanització o...

L’Escalada. Les escales semblen infinites. Ja fa una estona que giro i pujo però no arribo al final. Uff, estic suant, per moments em falta l’alè i el cor em batega ràpid.   Però he d’arribar fins dalt de tot. És el que he acordat amb la meva germana qui te, tot siga dit, l’estranya habilitat d’ involucrar-me en situacions d’allò més compromeses. “Només es tracta d’anar al lloc indicat i recollir el sobre amb les indicacions per la pròxima fase. Ja veus que no és complicat” . Amàlia és una gran apasionada dels jocs de rol en viu, hi participa sovint. Això li dona un plus d’ energia que alimenta la seva vitalitat. El que passa és que a voltes no pot atendre tots els passos requerits i jo he d’assumir alguna acció, normalment senzilla. No és la primera vegada. Però aquestes escales! No s’ acaben mai i he d’agafar el maleït sobre abans de les cinc, del contrari Amàlia no tindrà temps per seguir i quedarà desqualificada Quan ho tingues envia’m un foto al wasap i em faré una idea ...

Gladiolus italicus lliri dels blats, dels sembrats de la infantesa Flor remota vestida amb elegant magenta, tija altiva, companya dels camins Present dels vencedors guarneixes de color les llunyanes primaveres.

Flor de magraner. Solitària i rogenca arribes a final de maig per guarnir el magraner, Punica Granatum. Flor de la mangrana, símbol de la veritat, fruita del poder.  Vistosa, solitària i pacient captes els rajos del sol,  et coloren i et transformen en infinits grànuls embolcallats de pell dura, sadollaran la sequera estival abans d’ entrar en les ombres de la tardor

                                                                GURB. Vas arribar a casa un dia d’abril, ara fa 12 anys. Entre els braços de N alçaves el cap per deixar-te veure. Eres una boleta tigrada amb una gran taca blanca al pit. Ulls redons, negres. Bòxer de raça. Gurb de nom, per decisió unànime. Vam empatitzar des del minut zero i et convertires en una immensa presència imprescindible en tot moment. Des d’aleshores vam començar a créixer junts iniciant-se un intercanvi de sensacions i vivències on tu sempre has estat el campió, per què eres mestre de valors (fidelitat, amistat, constància, paciència, respecte, obediència...). Has estat company de jocs, animador de l’equip local, confident d’amors i inseguretats, explorador infatigable per camins desconeguts, guia en nits d’insomni, substitut d’absències inesborrable...

                                                                           VERD. Un mar verd inunda rotundament el terra. En l’espesa profunditat vermells, groguencs, liles s’ hi submergeixen sense remei, intenten lluir entre les tieses tiges. Una suau brisa arrissa la superfície i dibuixa inquietes onades que acaronen l’horitzó. Les tonalitats es remouen suaument disfrutant del balanceig amb l’escalfor del sol. L’incansable degoteig del temps les transformarà i altres intensitats cromàtiques mostraran                                                 nous escenaris de la natura inquieta

                                                LA REIXA.  El dia es presentava especial. Havia vingut la seva neta, Júlia. Una jove inquieta que amb freqüència es deixava caure per allà buscant històries del passat. Per això, després de les cordials salutacions i d’haver-se explicat les últimes, van pujar a les golfes. En obrir la porta la jove va descobrir un sala amplia on els darrers raigs del capvespre es filtraven entre vidres llantiosos projectant nebuloses de pols en suspensió. Va entreveure un parell de caixes de fusta que, tancades, segellaven episodis del passat. Un balancí atrotinat descansava en un racó. Al costat, recolzada a la paret, li va cridar l’atenció una reixa de ferro forjat amb formes geomètriques i xicotetes flors. “D’on has tret aquesta reixa iaia?” . Obrir la porta de les golfes suposava endinsar-se en el passat i l'avia expl...

EL BALANCÍ.  La porta es va obrir en voltar la clau. Va traspassar el llindar i es va trobar en un espai esperat, enyorat, reconeixible. Un intens confort l’envaí. La seua ment es va ordenar en l’acte. El seu cos, adolorit per la malaltia i pels tractaments dels darrers mesos, es va relaxar. De seguida va entendre que era el seu lloc, hi pertanyia. De fet, ho sabia des de sempre. Per això hi tornava, l’havia de recórrer després de la difícil temporada que estava finalitzant. Els resultats de les proves van arribar de la mà del seu company de planta. Quan li va veure el rostre va saber que li portava noves preocupants, ja havia vist en moltes ocasions aquella expressió neguitosa quan les coses no anaven bé. I ara l’afectada era ella. No li resultà fàcil entomar la noticia, ni assimilar-la. Es va adonar que, malgrat haver sigut portadora de noticies semblants en altres ocasions, ara era ella qui havia d’admetre ràpidament la fugacitat del seus dies. Però més dur encara va ser t...

ELS SENTITS. L’hivern es retira. Un nou impuls empenta la natura. Ens desperta els sentits. La gelor silent s’atura. Sonoritats oblidades retornen, envolten fulles que es descargolen i pètals que s’ obren. L’aire s’ inunda d’intensos perfums ocults entre branques de ramats de flors rosades. Es transformaran en fruits saborosos, dolç nèctar captat per incansables abelles laborioses. Una atmosfera humida suavitza l’aspror de l’escorça, les pedres esdevenen seients encoixinats de molsa.                                      La foscor s’esvaeix. Res romandrà a l’ombra.                                      La llum guanya intensitat,                                      vesteix l’ento...

                                        PER LA FLOR DEL LLIRI BLAU. Fa molts, molts anys, en un país llunyà hi havia un rei que tenia tres fills. El sobirà, que era just i bo, va emmalaltir un dia i els metges i apotecaris no sabien què fer per a curar-lo. El darrer en ser consultat li va dir al rei quina seria la solució: -Majestat, només vos podreu curar si algú vos porta per olorar la flor del lliri blau. Com que per tot el regne no se’n trobava cap, el rei va convocar els seus tres fills i els digué: -Fills meus, sabeu que a tots tres vos vull per igual, i encara no tinc decidit a qui anomenar per substituir-me. Però ara tindré la solució per a la tria. Aquell de vosaltres que aconseguisca i em duga la flor del lliri blau serà el meu hereu. Dels tres fills, el major era tan vanitós com destrellatat, el mitjà tan peresós com golafre, i tan sols el tercer era un bon xic...

                                                                                       LA PRINCESA I EL LLIRI BLAU.                                                                     Es trobava enmig d’un laberint de sendes que teixien la part alta de la muntanya. Sabia el que buscava però no on trobar-ho. Una flor, un lliri blau. Per dintre seu encara ressonaven les paraules de son pare: :”Només et casaràs amb qui trobe la flor del lliri blau. Això serà senyal de fortalesa i aportarà fortuna i prosperitat al regne”. Òbviament no estava gens d’acord amb aquesta disposició reial. El seu pare ...

Una instantània  Aquell Nadal el regal era una caixa quadrada embolicada de roig. La portava el pare, no l’ havien deixat al balcó com altres vegades. Era lògic, ja sabíem que els reis eren els pares. Però el factor sorpresa va ser més gran, perquè no esperàvem res. El meu germà, pur nervi, li  va  prendre el present i ràpidament el va alliberar de l’embolcall i del cartró que el protegia. El rostre va dibuixar- li una expressió estranya, no sabia com reaccionar. De seguida va soltar un ostrees!!! i amb decisió va alçar l’objecte a l'aire dient “ una càmera instantània, fantàstic” . Exclamacions de goig i alegria es van succeir, abraçades i petons de tots quatre. Abans d’una hora ja fèiem les primeres proves. Va ser increïble veure com sortia de l'aparell un paper dur, com plastificat, amb els nostres cossos impresos a sobre, i en color. És cert que una mica moguts i borrosos però ja ho perfeccionaríem. Vam trobar que era un regal d’allò més encertat, l’ experiència ...

Gratament s’asseu entre els estudiants i de seguida una noia pren la paraula. El seu caràcter li   resulta familiar. El rostre de faccions pronunciades queda suavitzat per una mirada profunda del color de la mel. El cabells revolts i arrissats li emmarquen la cara i formen una llarga clenxa sobre el front on es descobreix un feix blanc entre els pèls castanys, com si un floc de neu li hagués tenyit aquesta part. Una herència que la fa visible. Comença a parlar àgil i decidida. Argumenta sobre la importància de les idees de la Il·lustració i la seva influència en la conformació dels principis del liberalisme. Tothom l’escolta. El noi que té al costat alça el braç i intervé. És un noi esquifit i li sembla el típic estudiant perfecte, que ho llegeix tot i compleix amb tots els terminis. No contraargumenta el discurs de la companya, més bé l'amplia i vol connectar la tesi exposada amb les revolucions burgeses. El professor els deixa fer. Sembla complagut amb aquell diàleg sobre unes ...

TORNAR Cada any torna a visitar la facultat. Deixa els alumnes en els seus itineraris i es perd pel vell edifici. Què hi busca? Vestigis del passat? Certament ha canviat. Les enormes aules amb tarima i seients de fusta que s’alçaven quan t’aixecaves han donat pas a xicotets aularis amb taules rectangulars i còmodes cadires que conviden a la conversa i al treball grupal. Vitrines i cristalleres ocupen el lloc dels antics taulers de suro i de les atrotinades finestres de ferro que deixaven passar humitats i frescors. Llargs passadissos amb rètols normatius i pantalles en projecció anuncien la nova gestió dels espais. El bar! Aquella sala plena de fums on estudiants inquiets discutien amb cerveses a la mà ara es presenta un lloc ordenat on prendre un cafè requereix traure tiquet i esperar el torn. Portàtils, tauletes, mòbils, acompanyen estudiants solitaris i capficats aliens als comentaris dels veïns. De tant en tant, rialles i converses agitades envaeixen   l’ espai trenca...